Aquest dilluns vaig assistir a Amor per amor, un concert únic destinat a recollir diners per a l’associació Refugees Welcome. Un concert amb una trentena d’artistes que cantaven gratuïtament per poder ajudar els refugiats. Mentre anaven sortint a l’escenari, vaig adonar-me que ja en coneixia uns quants. Havia vist Lucía Torres a Scaramouche i a Rent; havia vist Marc Flynn al Despertar de la Primavera; havia vist Laura Daza a Oh Happy Day i també al Despertar de la Primavera; Lu Fabrés a Tick Tick Boom; Mariona Castillo a Cop de rock i Guapos i pobres o Júlia Jové a Mar i Cel. I vaig arribar a la següent reflexió: comencem a tenir un petit elenc d’actors que es guanya la vida (?) fent musicals i que té una qualitat de matrícula d’honor. La creació d’un incipient star system català, en aquest cas, en l’àmbit dels musicals, és una notícia que hauríem de celebrar i que hauria de tenir el suport de les institucions per poder continuar endavant.

Si ja al 2009, els Òscars ens anunciaven que the musical is back, i a partir de llavors hem vist diverses pel·lícules musicals i han tornat a programar-se obres musicals a les cartelleres catalanes, en l’actualitat podem donar el gènere com a consolidat a casa nostra, amb obres tant de creació original (El Petit Príncep, Scaramouche, Generació de Merda, Homes, Verdaguer. Ombres i maduixes, Gente Bien, etc.) com de traducció de clàssics o musicals estrangers (Guapos i pobres, El despertar de la Primavera, Sugar) i una modernitat i qualitat que no tenen res a envejar a Broadway (bé, una cosa sí: el pressupost).

Menció a part mereix la persona que va triar les cançons que formaven l’espectacle, que sembla no haver-se adonat de tot aquest moviment i que va fer una selecció musical clarament discutible. Dels 18 temes seleccionats, només dos en català i la frase final de l’espectacle. El primer tema, una fusió d’Amor particular de Llach i el típic i tòpic Paraules d’amor de Serrat (hola, originalitat!). El segon tema, una traducció al català del hit de l’estiu Despacito de Luís Fonsi (rebatejat com a Sense pressa). El que podia haver estat una molt bona idea (el públic s’hi va enganxar de seguida), va veure’s acabat de la pitjor manera possible: a mitja cançó, “prou, prou… així no funciona! Provem-ho amb un altre ritme”. Es posen a ballar la cançó a ritme de sardanes, la tornen a parar i tornen a dir que no funciona (perquè tothom sap que el català no serveix per divertir-se, ni per fer hits, ni molt menys per ballar –si no és ballant sardanes–). La reprenen en castellà, animant el públic (ara sí, perquè en castellà sí que es pot ballar) a aixecar-se i a ballar. Una suposada broma que feia més pena que gràcia, i amb un marc mental propi dels 80, que ens va deixar un regust amarg, tot i la bona intenció i excel·lent realització tècnica de l’espectacle.