Al cine, soc de la mena de persones que pràcticament només va a veure comèdies romàntiques i musicals. Digueu-me previsible, però soc un target fidel i segueixo els paràmetres de la meva edat i gènere al peu de la lletra. Pel·lícules que distreguin i que siguin boniques. I amb sucre, molt de sucre.

Spotlight, per tant, quedava fora de la línia que acostumo a seguir: el tema de la pederàstia dins de l’església ja és prou dur com per a sobre veure’n una pel·lícula. Spotlight? No, gràcies. Però potser perquè en el moment que la van estrenar era a Nova York i el tema va sortir bastant als mitjans, potser perquè l’elenc d’actors era molt bo o potser simplement perquè la van nominar a molts premis, el fet és que vaig acabar anant-la a veure.

Dos anys després, ja no cal que n’expliqui l’argument: la pel·lícula narra la història dels reporters de The Boston Globe, que van començar investigant casos aïllats de pederàstia a  l’església i van acabar identificant i denunciant una xarxa completa de corrupció interna.

Rescato, doncs, aquesta pel·lícula per destacar-ne els tres ensenyaments que en vaig treure:

La metodologia que fan servir: “No busquem casos aïllats, busquem entendre com funciona el sistema sencer”. Una frase que es podria aplicar també al món de la recerca, a vegades massa concentrat en estudis de cas que són difícils de generalitzar.

El valor d’esperar els resultats finals: els periodistes no treuen el tema fins que el tenen lligat per tot arreu. En lloc de publicar cada setmana un cas nou, s’esperen a tenir la fotografia completa (de gran magnitud) i deixar anar la bomba informativa. Impensable avui en dia.

Spotlight també és una lliçó sobre el periodisme compromès i sobre com n’és de necessari per portar la contrària a les informacions oficials i obrir finestres que fins llavors estaven tancades. Posar el focus als indefensos i denunciar tots els sistemes que protegeixen els criminals.

I això em porta a traslladar aquesta realitat cap al periodisme de casa nostra i sobre la seva decadència en els últims anys. Que consti que és un fenomen global, ja que sabem que els diaris en paper estan perdent la seva gran majoria de lectors i les seves vendes cauen a pes no només a Catalunya, sinó arreu del món. El periodisme de click o l’anomenat clickbait (aconseguir clics per augmentar les visites als webs dels mitjans i així poder cobrar més per la publicitat) fa que les notícies siguin autèntiques tonteries i que només es busqui la immediatesa per poder obtenir l’atenció dels lectors durant un minut (vegeu la secció En Blau del diari El Nacional com a exemple). La frase que utilitza el Washington Post com a subtítol de la seva web és Democracy dies in darkness, i tenen tota la raó: la premsa com a responsable de fiscalitzar el poder polític té un pes fonamental en qualsevol democràcia. Que la lliçó de Spotlight arribi també a les redaccions dels diaris catalans.